82
Germán Gorraiz López*
L’establishment de l’Estat espanyol estaria format per les elits financera-empresarial, política, judicial, militar, jerarquia catòlica, universitària i mass media de l’Estat espanyol, hereus naturals de l’llegat de General Franco que haurien fagocitat totes les esferes de decisió (segons es desprèn de la lectura d’el llibre «Oligarquía financera i poder polític a Espanya» escrit per l’ex-banquer Manuel Port Ducet). Aquests lobbys de pressió estarien interconnectades mitjançant «una aliança inquieta basada en la seva comunitat d’interessos econòmics i amalgamada per la defensa a ultrança de l’Règim de l’78 i de la» unitat indissoluble d’Espanya «. El Tardofranquismo judicial tindria a l’Audiència nacional com braç executor i a el Tribunal Suprem com a dic de contenció dels recursos populars contra la parasitària i corrupta classe política establerta en qualsevol segment de poder mitjançant l’estatus d’aforat (llegiu casos Rato i Cifuentes), a els jutges Lamela i Llarena com el seu més destacats peons i a el jutge Marchena com gran sacerdot d’uns tribunals que estarien controlats per l’anomenat «clan dels polítics» en paraules de l’ex-president de sala de TS, Ramón Trillo, descollando la presidenta de la Sala Penal de l’Audiència Nacional, Concepció Espejel, condecorada en el seu dia per la presidenta de l’PP de Castella-la Manxa, María Dolores de Cospedal).
Així mateix, la llibertat d’expressió a Espanya agonitza davant la nova ofensiva repressora de l’Audiència Nacional que intenta constriñir fins al paroxisme la llibertat d’expressió mitjançant la imposició sistemàtica de multes estratosfèriques i el penúltim episodi seria l’entrada a la presó de l’raper Pablo Hasel per presumptes «delictes d’enaltiment de el terrorisme i injúries a la Corona ia les institucions». El seu empresonament estaria motivat per 3 articles de l’actual Codi Penal que en repetides ocasions han estat denunciats per l’ONU i la Unió Europea com «constrictoras de la llibertat d’expressió», però la massiva resposta popular a l’Estat espanyol així les campanyes internacionals com la d’Amnistia Internacional per denunciar la asimetria judicial entre el cas Hasel i els contenciosos de l’emèrit, podria forçar l’aplicació pel Govern d’un indult a Pablo Hasel i la posterior derogació dels articles 578 i 491 de el Codi Penal relatius als delictes d’enaltiment a el terrorisme i injúries a la Corona.
Per silenciar la dissidència a sistema dominant, el Tardofranquismo judicial fa servir l’anomenat Lawfare o Guerra Judicial, terme inventat per Susan W. Tiefenbrun en la seva tesi «Semiotic Definition of Lawfare» publicada a Casi Wester Reserve University. Amb aquest terme ens referim a l ‘ «abús dels procediments legals i internacionals per provocar un repudi popular contra un oponent mantenint una aparença de legalitat». Així, estaríem parlant de violacions de les regles de el procés penal com ara la falta d’imparcialitat de l’Jurat, la violació del principi de proporcionalitat, no respectar la immunitat política dels càrrecs electes així com crear indefensió, supòsits en què podria haver incorregut la Justícia en els casos Altsasu, Sandro Rosell així com en el macro judici contra els líders de l’Procés català. Per entendre l’exegesi d’aquests judicis, caldria recórrer a la Doctrina Aznar que tindria com a objectiu últim «criminalitzar grups i entitats díscols i refractaris a el missatge de l’establishment dominant de l’Estat espanyol». Tot això serien elements constituents de l’anomenada «perfecció negativa», terme emprat pel novel·lista Martín Amis per designar «l’obscena justificació de l’ús de la crueltat extrema, massiva i premeditada per un suposat Estat ideal», la qual cosa representaria un autèntic exercici de «terrorisme jurídic» que han generat una àmplia reacció de repulsa popular i institucional amb processos judicials de llarg recorregut que acabaran indefectiblement al Tribunal Europeu d’Estrasburg.
*Analista
